S'ha acabat la brutal carrera de Rafa Nadal

S’ha acabat la carrera de Nadal. Ho va fer de manera trista, però ja està. Amb 22 grand slams guanyats i una infinitat de rècords i triomfs, el tennista de Manacor ha tingut un darrer parell d’anys de malson per les lesions. Un calvari que va començar poc després de guanyar el seu darrer Roland Garros, a mitjans del 2022, any que havia començat brillantment guanyant també l’Open d’Austràlia.

Aquell 30 de gener, Rafael Nadal va guanyar a Melbourne el seu Grand Slam número vint-i-un, sent el tennista que més havia guanyat llavors al llarg de la història, i aconseguint reforçar la seva candidatura, ja de per si sòlida, a millor jugador de sempre. Va ser una remuntada èpica davant Medvedev, amb què al tercer set anava perdent dos sets a zero, dos jocs a quatre i 0-40 en el seu servei. Tenia un 3% d?opcions de guanyar aquell partit.

Però ni amb aquestes no té reconeixement tan unànime a Espanya el jugador balear com seria esperable.

Nadal ha estat un esportista exemplar; mentalment fort, respectuós, competitiu, lluitador; sempre s’aixeca, és humil en les seves declaracions i mesura en les seves accions. Aleshores, què té de dolent perquè l’admiració no sigui unànime?

A Espanya no se separen diverses dimensions dels personatges. La majoria dels detractors de Nadal són simplement haters que no comparteixen les seves visions polítiques —que ronden per la dreta, presumiblement— i el seu patriotisme, una disputa endèmica a la societat espanyola. Però aquestes coses fan referència exclusivament a la persona, no a l’artista ni a la seva obra. Només són aspectes de la dimensió humana del jugador, elements que directament no ens haurien d’interessar, i, potser, gairebé ni saber-se.

Com a gran jugador de tennis que és, només ens hauria d’interessar la seva obra, que és descomunal i està plena d’èxits i moments èpics, i la seva dimensió com a artista, o com a jugador, i els valors que com a tal representa, o sigui algú que mai no es rendeix, que se supera, que sempre s’aixeca, que no tem l’èxit i que accepta el fracàs.

El propòsit d’aquest article no és jutjar la persona nadal, és, precisament, evitar fer-ho. I evitar que es faci. No interessa a qui vota Nadal, ni tan sols quin és el seu equip de futbol favorit, tots dos temes recurrents entre els detractors. El balear és d’aquells jugadors que transcendeix de la dimensió purament esportiva, però no ha de transcendir de la de l’esportista.
Quan Rafa va remuntar el sensacional partit davant Daniil Medvedev, aquesta animadversió cap al Nadal persona va fer que molts no veiessin la brutal dimensió d’aquesta gesta en particular i de tota la seva enorme trajectòria en general, així com el esportista descomunal que el balear és. De fet, això no té res a veure voler que el balear perdi perquè es pot tenir simpatia per altres jugadors.

Aquest és un mal molt comú a la cultura espanyola. Passa amb altres icones de l’esport que tenen un èxit fora de tot dubte, com Fernando Alonso, Gerard Piqué o Xavi Hernández. Si fossin casos de suport públic a idees extremistes o genocides, potser podríem explicar aquestes situacions. No sent el cas, cal analitzar les possibles causes per a aquest atac als professionals per creences privades o, fins i tot, en alguns casos, creences privades suposades i ni tan sols contrastades.

Caldria veure si icones històriques de qualsevol àmbit avui dia no estarien subjectes a aquest ‘hate’ tan estès, jo estic segur que sí, i caldria també entendre les raons d’aquestes animadversions. Fins i tot molts es veurien atacant icones que avui defensen a ultrança. Admet que és una situació que en molts casos m’agradaria veure.